Qualsevol col·leccionista de postals antigues coneix per fectament el nom “L. Roisin”. Correspon a l’autor d’una de les sèries més cotitzades de postals geogràfiques, editada durant les primeres dècades del segle XX, i que inclou un bon grapat de fotografies d’aquella “Sardanyola” bucòlica i rural, molt buscades pels col·leccionistes locals.
La pregunta que molts col·leccionistes es feien era: qui hi havia al darrere de la marca «L. Roisin»? Què se’n va fer del seu arxiu fotogràfic? I, el més important… és possible que hi hagi, encara, fotografies sense publicar?
Afortunadament, a Barcelona encara queden algunes de les persones que van conèixer de prop el fotògraf, que van treballar amb ell. I encara que (per motius que no vénen al cas) no volen veure publicat el seu nom, algunes d’aquestes persones es van avenir a explicar els seus records. Amb el seu testimoni hem pogut reconstruir aquestes breus notes biogràfiques.
Un fotògraf de Montmartre
Quan Luciano Roisin es va desplaçar a Espanya, fa ara més de vuitanta anys, no podia ni imaginar que el seu nom acabaria convertint-se en una referència gairebé «mítica» per als aficionats a les «imatges-sèpia» no solament de Cerdanyola, sinó de tot l’Estat espanyol.
Quan va venir al nostre país, Luciano Roisin era un fotògraf que ja tenia una llarga experiència professional. La seva carrera havia començat a França, el seu país, com a fotògraf artístic. Durant uns anys, a principis de segle, va ser titular d’un estudi fotogràfic al barri parisenc de Montmartre. Entre les seves amistats a la capital francesa hi havia algunes figures tan conegudes com els germans Lumière.
Encara que han passat a la història per haver inventat el cinema, els Lumière ja eren, des de feia anys, prou coneguts gràcies a les seves importants aportacions al camp de la fotografia (el seu pare era un famós fabricant d’equips fotogràfics).
Als Lumière, precisament, Roisin va comprar la càmera fotogràfica que, anys després, va portar a Barcelona i que va utilitzar durant tota la seva vida (segons diuen les persones que van treballar amb ell). Es pot concloure, doncs, que les famoses postals de Cerdanyola es van fer amb un aparell fabricat pels inventors del setè art.
Durant bastants anys, la fotografia artística va ser l’activitat principal de Roisin. El seu estudi, però, no era un negoci per fer-se ric. Les portes de la fortuna es van obrir per a ell el dia en què un bon amic seu -un altre fotògraf, sembla que de nacionalitat suïssa- li va suggerir canviar d’especialitat i dedicar-se al negoci de les postals turístiques, que en aquell moment s’estaven posant de moda. Així ho va fer. I amb fortuna notable. En poc temps, les postals de Roisin eren molt conegudes en bona part del país.
Al mateix temps que Roisin es convertia en un dels “amos” del negoci de la postal a França, al nostre país un industrial anomenat Toldrà, que gaudia d’una posició econòmica excel·lent, començava a buscar activitats empresarials que li permetesin diversificar les seves inversions. Algú li va suggerir la possibilitat d’editar una col·lecció de postals geogràfiques, similars a les que ja s’estaven fent en altres països europeus, suggerint-li el nom de Roisin per fer-se càrrec de l’activitat. L’industrial es va posar en contacte amb el fotògraf, i no van trigar gaire a tancar un tracte segons el qual Roisin vindria a Espanya, per un període de tres anys, contractat per crear una col·lecció de postals que, posteriorment, serien comercialitzades per Toldrà.
Primers anys a Barcelona
Encara que no se sap la data exacta en la qual Roisin va arribar a Barcelona, sí que sembla clar (perquè ell sempre ho explicava així…) que va venir pocs mesos abans de que acabés la Primera Guerra Mundial. Podem suposar, doncs, que les seves primeres postals espanyoles són dels anys 1917 o 1918. Pel que comenten els que el va conèixer, Roisin sempre va dir que l’inici de la seva etapa espanyola potser li havia salvat la vida, perquè durant els últims mesos del conflicte, una bona part de la seva família, que seguia a França, va morir. Una de les conseqüències d’aquesta tragèdia familiar va ser que dos dels seus nebots vinguessin a Barcelona, per viure amb ell. Amb el temps, un dels dos nens (la seva neboda Luciana) es convertiria en una figura clau del negoci familiar.
Un cop finalitzats els tres anys de contracte amb l’empresari Toldrà, Roisin va estar a punt de tornar a França. Per una banda, no acabava d’adaptar-se al ritme de vida espanyol. Per altra banda, les relacions amb l’empresari mai no havien estat gaire fàcils (sobretot, per discrepàncies sobre el seu salari) i, quan va acabar el període pactat, va pensar que el millor que podia fer era tornar al seu país, amb els seus nebots.
Els seus tres primers anys a Catalunya, però, li havien comportat una reputació prou sòlida com perquè diverses persones i entitats li fessin arribar la seva intenció de seguir donant-li feina si decidia quedar-se, i crear el seu propi negoci. Sortosament per a la història de la postal espanyola, el van convèncer.
Finalment, així ho va fer, i es va especialitzar en allò que millor sabia fer: postals geogràfiques. Durant els anys següents va viatjar per tota la península, acompanyat pel seu nebot, fent fotografies de les principals poblacions i ciutats. Mentre ell s’encarregava de fotografiar les ciutats, el seu nebot immortalitzava les poblacions i paisatges de les rodalies.
La Casa de la Postal
Mentrestant, la seva neboda Luciana es feia càrrec d’una botiga, que va ser batejada -amb lògica indiscutible- amb el nom de “La Casa de la Postal”. Estava a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, i en ella es comercialitzaven els milers de fotografies que Roisin havia fet durant els seus viatges. Les millors s’editaven en forma de postals, amb una acollida excel·lent en el mercat.
En alguns moments, al comerç van arribar a treballar deu noies, per poder treure la feina endavant. Amb el temps, el nebot del fotògraf va decidir canviar de professió. Luciana, però, es va quedar, per fer-se càrrec del negoci, amb l’ajuda d’una cunyada, mentre el seu oncle seguia fent fotos.
Durant la dècada dels anys trenta, “La Casa de la Postal” va posar en marxa moltes innovacions -moltes de les quals encara s’utilitzen avui en dia- entre les quals cal destacar els famosos “blocs” de postals, en forma d’acordió, que agrupaven diverses fotografies sobre un mateix tema.
Aviat, a la botiga van començar a anar també editors que buscaven il·lustracions per als seus llibres. Quan algú buscava una fotografia d’algun punt d’Espanya, el més segur era que a l’arxiu de Roisin acabés trobant el que li feia falta. A començaments de la dècada dels 40, malauradament, el fotògraf es va posar malalt. Va tornar a França, on va morir l’any 1943.
El negoci, però, va tirar endavant. Luciana Roisin -i la seva cunyada- van seguir explotant, durant dues dècades més, l’inesgotable arxiu creat durant la primera part del segle. Les postals seguien sent un bon negoci, que encara va anar a més a partir dels anys seixanta, amb l’esclat del «boom» turístic.
A començaments de 1962, però, van cometre un greu error. Amb l’objectiu de rendibilitzar al màxim l’establiment, van decidir afegir “souvenirs” turístics a la seva oferta. No van tenir en compte el fet que el propietari del local (que teníen llogat) feia anys que buscava una excusa per recuperar-ne el control. El canvi d’ús donat a l’establiment, que no estava considerat al contracte, li va proporcionar un motiu excel·lent per fer-ho. La “Casa de la Postal” passava, definitivament, a la història. En el seu lloc es va obrir… una botiga de “souvenirs” que avui en dia encara està en funcionament. En aquell moment, al magatzem de l’establiment es guardaven unes 40.000 fotografies, d’un valor històric incalculable, que retrata- ven paisatges de tota la península que, en molts casos, feia ja temps que havien desaparegut.
Mig segle de feina, a les deixalles
Luciana Roisin va intentar que alguna entitat pública es fes càrrec del fons, però no ho va aconseguir. Quan encara ho estava intentant, i només uns dies abans d’haver de deixar el local es va assabentar que la seva cunyada, sense consultar-li res, havia venut tota la col·lecció… a un drapaire, per 11.000 ptes. de l’època.
Quan ho va saber, Luciana va començar a trucar a totes les portes que va trobar, buscant algun tipus d’ajuda. La salvació, finalment, li va venir de la mà d’un catedràtic universitari, client habitual de la tenda. Ell li va proporcionar el telèfon d’una editorial de Barcelona, dient-li que ells estarien interessats a adquirir l’arxiu.
Dit i fet. El propietari de l’editorial (era l’editorial Labor) va donar a la dona, immediatament, un xec per valor de 25.000 ptes., dient-li que anés a recuperar el material.
El drapaire es va avenir al tracte, i les fotografies, postals i negatius (en total, 16 sacs de material fotogràfic) es van carregar en un camió per enviar a l’editor.
La destinació final de l’arxiu Roisin
Encara que, en un primer moment, l’editorial Labor s’havia compromès a utilitzar totes aquelles fotos per publicar una col·lecció de llibres, aquesta promesa, però, mai no es va arribar a concretar. La neboda del fotògraf, per la seva banda, es va instal·lar a Lloret, on va muntar una altra botiga, amb resultats excel.lents.
Les poques vegades que trucava als editors per preguntar per les fotografies s’adonava que els propietaris de Labor feien tot el possible per no haver de parlar amb ella, i que tampoc no tenien cap intenció de tornar-li l’arxiu. Finalment, va preferir oblidar-se del tema… encara que, regularment, veia com importants mitjans de comunicació reproduïen les seves fotografies, fàcilment identificables perquè, en moltes ocasions, el que s’utilitzava per fer les reproduccions eren les postals, amb la marca “L. Roisin”, perfectament identificable.
L’editorial Labor ja no existeix. Afortunadament, però -i a diferència del que ha passat al nostre país amb altres dels arxius fotogràfics de començaments de segle- la col.lecció Roisin no es va perdre.
Abans de plegar, els responsables de Labor van dipositar el material a l’Institut Fotogràfic de Catalunya (una institució que depèn de la Diputació de Barcelona) perquè aquesta procedís a la seva catalogació i explotació comercial. Una petita part del fons està en mans de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat.
En aquests moments, els tècnics d’aquests dos organismes estan identificant i catalogant els gairebé 40.000 documents que tenen en el seu poder. Ésuna tasca laboriosa i molt difícil. Quins mètodes s’han de fer servir per identificar paisatges de fa vuitanta anys, captats a tota la península (i fins i tot de Ceuta i Melilla) que, en molts casos, no porten cap mena d’identificació?
Pel que sembla, no es conserven fotografies inèdites de Cerdanyola. En principi, les imatges catalogades són les mateixes que ja tenen diversos col·leccionistes de la ciutat, o que es conserven al Museu de Ca n’Ortadó.
Ningú pot assegurar, però, que entre els negatius de Roisin no s’acabin recuperant noves fotografies de la Cerdanyola de començaments de segle, encara desconegudes.
Serà necessari una mica de temps -i una dosi gens menyspreable de bona sort- abans que aquests petits tresors, si existeixen, acabin incorporant-se al nostre patrimoni històric.
Joan A. Hidalgo / José R. Urbano
El Diari de Cerdanyola, març 2000
