Gil-Inglada va néixer a Saragossa, el 1963. Els seus pares, dos apassionats per la música, es van conèixer cantant a una coral. Amb 14 anys, la família es va instal·lar a Cerdanyola del Vallès. Aquí serà on Gil-Inglada cau també víctima de la mateixa obsessió. En el seu cas, en un primer moment, materialitzada en forma d’un instrument musical molt concret: la guitarra.
Acabarà cursant estudis a l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona. Compagina els estudis amb la seva activitat a diverses formacions musicals, entre les quals ara recorda especialment l’Orquesta La Máscara, Jaione y los Sordos, Els Farsants, Infunkicidas, i diversos grups de Blues i Pop-Rock. Posa també en marxa, amb altres persones, l’Escola de Música Moderna del Casal de Joves de Cerdanyola i, amb el temps, acabarà posant en marxa dos petits estudis de gravació. El primer (Quadrophenia) també amb altres socis. El segon, (VadeAudio) és ja un projecte més personal.
Serà durant aquesta etapa al capdavant d’aquests dos estudis de so com (mitjançant, recorda ara, “un amic d’un amic d’un amic”) arriba fins a les seves mans el primer encàrrec per compondre la banda sonora per a un projecte audiovisual: la campanya “Barcelona, posa`t guapa”.
Aquell serà l’inici d’una nova etapa professional en la qual, inicialment, mai havia pensat. Arrel d’aquella campanya comencen a arribar altres. Arriben nous contactes i noves feines: per a TVE, per a diverses agències de publicitat, per a companyies especialitzades a organitzar esdeveniments… finalment, arriba a la conclusió que allò és al que es vol dedicar. Tanca el seu estudi de so, deixa el món de la música en directe i passa a convertir-se, a temps complet, en compositor de bandes sonores i arranjador musical.
Més de 400 composicions musicals registrades a la SGAE
Durant tots aquests anys, ha composat i enregistrat a la SGAE més de 400 “tracks”, de tota mena de característiques. Una producció que, durant molts anys, van generar molts drets d’autor. “Entre d’altres coses”, comenta, “perquè quan un compositor crea, per exemple, la sintonia d’una sèrie de TV, i aquesta sèrie es comença a emetre a altres països, allò es converteix en una font d’ingressos per al creador de la sintonia”. Des de fa uns anys, però, les coses han canviat molt, degut sobretot a Internet i la pirateria musical.
Internet, “palanca” de promoció internacional
Al mateix temps, internet es converteix ràpidament en una potent eina de promoció internacional per a tots els compositors musicals, que tenen ara al seu abast la possibilitat de donar a conèixer el seu treball amb un abast impensable poc abans. Una possibilitat que Gil-Inglada aprofitarà a fons.
Nominat a més de 30 premis internacionals
Durant tots aquests anys, les seves bandes sonores han estat nominades, en més de 30 ocasions, a premis internacionals de primer nivell. En diverses ocasions ha estat ell el guanyador del premi. Encara que, com comenta, “el fet de que la teva música sigui seleccionada entre les cinc primeres en un concurs al que potser es presenten mil compositors de tot el món per a mí és gairebé tant important com rebre el premi”. Si hagués de triar, però, quin ha estat per a ell la distinció més important, triaria sens dubte la banda sonora de “Cher Ami“. Per diversos motius. En primer lloc, perquè era la primera vegada que optava a un guardó d’aquesta importància, i el va guanyar. En segon lloc, perquè el va rebre de mans de Michael Giaccino, un dels compositors de bandes sonores més reconeguts a nivell mundial. Si li preguntes per altres projectes dels quals estigui especialment orgullós es resisteix. Només després de molt insistir fa referència a la pel·lícula “Papá, Soy Una Zombie” i a la Cantata “Com Un Mirall“, especialment composada per a l’Orquestra Camerata Sant Cugat i a l’obra per orquestra de corda “La Nit dels Dips“, encàrrec de l’Orquestra Càmera Musicae i estrenada al Palau de la Música Catalana.
Gil-Inglada, rebent un premi de mans de Michael Giaccino, compositor de bandes sonores com “Misión Imposible” o “Lost” | Cedida
Ha treballat en projectes tant destacables com la banda sonora de Hullabaloo, un projecte d’animació impusat per James López, un cineasta sorgit de la Factoria Disney. Aquest projecte, precisament, el va permetre posar-se al capdavant d’una orquestra simfònica a Bratislava. “Els creadors de bandes sonores”, diu, “a diferència dels músics de pop o de rock, que tenen molt contacte amb el públic, ens pasem el dia tancats, davant del teclat i l’ordinador. La tecnologia ens permet, avui en dia, recrear sense sortir de casa, amb molta exactitud, el so d’una orquestra simfònica. Però mai és el mateix que veure com una orquestra toca les teves composicions. És una experiència màgica, on la teva música pren vida, que jo he tingut el privilegi de viure, ja, vàries vegades”. Durant els darrers anys, ha estat nominat (guanyant diversos d’ells) a decenes de guardons internacionals de primer nivell.
En el moment de redactar aquestes línies (abril 2020) treballa, entre d’altres projectes, en la composició de la banda sonora del llargmetratge i vídeojoc “D’Artacán“. Si tot va bé, aquesta banda sonora seria enregistrada per l’Orquestra Simfònica de Navarra, al mes de juny.
Per tenir més informació podeu visitar la seva web www.manelgil-inglada.com.
Juan Antonio Hidalgo
Publicat originalment al Bellaterra Diari, a l’abril del 2020
