Als noranta-un anys, Octavi Cardona -fotògraf i pioner de la fotografia aèria al nostre país- encara segueix els avenços tècnics que es produeixen en el camp de la fotografia. Actualment, està fascinat per les possibilitats de la informàtica i es lamenta de no haver pogut comptar amb els mitjans actuals quan va fer les fotos per als llibres d’un bon amic seu que es deia… Jaume Mimó i Llobet.
La casa d’Octavi Cardona faria les delícies de qualsevol col·leccionista de càmeres fotogràfiques antigues. El primer que, inevitablement, capta l’atenció del visitant són les dotzenes de càmeres, de totes les èpoques, que omplen els mobles del menjador d’aquest veterà fotògraf, conegut sobretot a Cerdanyola gràcies a les fotografies –ja històriques- que van il·lustrar els llibres de Jaume Mimó.
Malgrat la seva avançada edat -ja té noranta-un anys- Octavi Cardona gaudeix d’una vitalitat envejable, i d’una bona memòria, plena de records que documenta amb un bon grapat de documents històrics perfectament ordenats.
Va néixer a l’illa de Maó l’any 1909. Molt aviat, però, es va traslladar amb tota la seva família a Ripollet, on el seu pare aviat va trobar feina com a fuster i, posteriorment, com a pintor a la fàbrica de la Uralita, on va treballar durant molts anys.
Model de Viladomat
Octavi Cardona, per la seva banda, aviat es va posar a treballar. I ho va fer en una fàbrica propietat del sogre de l’escultor Josep Viladomat. Així va ser com va entrar en contacte amb l’artista i com va acabar convertint-se en model per a algunes de les seves escultures. En concret, una estàtua de Sant Francesc que encara avui es pot admirar a Montserrat i l’escultura El Marquesito, que és a Reus.
El més important, però, va ser que -no recorda ben bé com- durant aquella etapa va començar a practicar la fotografia, tant al taller de l’escultor com a la indústria en la qual treballava. Era l’inici d’una passió que ja mai l’abandonaria, i que acabaria convertint-se en la seva activitat professional.
Fotògraf de premsa a França
Pocs anys després, trobem Cardona a França, treballant com a fotògraf de premsa a les oficines del diari L’Independent, de Perpinyà. Cobria, segons les seves paraules, «tota mena d’actes: de caire cultural, competicions esportives, les entrevistes que es feien a les celebritats s que passaven per la ciutat… Va ser una època molt maca, encara que, com que mai vaig tenir el
permís de treball, havia de donar les fotografies a un company de pis meu, que era francès, i ell les portava al diari, i les cobrava, com si fossin obra seva». Era una paradoxal premonició del que anys després, com ja veurem, seria una constant durant bona part de la seva carrera.
Els anys de la Guerra Civil
Va tornar a Espanya en un mal moment. Feia poc que havia començat la Guerra Civil, i va ser incorporat a files, amb l’exèrcit de la República. El van ferir al front d’Aragó. Quan les tropes franquistes van aconseguir el control de Catalunya, va passar a França. El van internar al Camp de Concentració d’Argelés i, posteriorment, va estar tres o quatre mesos empresonat a Perpinyà. Quan va sortir, va decidir “saltar-se” els tràmits burocràtics que havien de seguir els excombatents que volien tornar a casa, i amb una colla de tres amics que havien estat amb ell a la presó va decidir tornar caminant a Ripollet. Quan va arribar, es va presentar a l’Ajuntament i va notificar la seva arribada. «Va ser una sort fer-ho així –comenta- perquè em van dir que anés a casa, i mai més em van molestar. En canvi, tots els coneguts que van tornar de forma “oficial”, es van haver de passar bastants anys tancats en camps de concentració.
Una sort que, malauradament, no tindria continuïtat. Encara que, segons diu, mai havia tingut una activitat política destacada, algú li havia penjat el cartell de “rojo peligroso”. Un cartell que dificultaria extraordinàriament la seva vida professional.
Marginat per “ideas de izquierdas”
Després de la Guerra, va treballar, com a fotògraf, al “Parque Eventual” (aeroport militar) de Sabadell. Allà va ser durant uns anys, fins que, el 1942, van fer fora sobtadament tots els que eren considerats com “rojos”. Va
escriure una instància intentant aclarir els motius del seu acomiadament. La resposta era diàfanament clara: «FET y JONS de Barcelona dice: era de ideología de Izquierda. Debe ser alejado de los cargos de confianza que se le puedan comisionar». Era l’any 1942, i començava un “calvari laboral” que encara ara l’indigna recordar.
La “fitxa política” que algú li havia obert li va impedir, entre d’altres coses, incorporar-se a l’equip d’operadors del NO-DO (la il·lusió de la seva vida), encara que havia guanyat una plaça.
Pioner de la fotografia aèria
La sort, però, no li va donar completament l’esquena. Tenia ja un petit estudi fotogràfic a Ripollet, amb el qual es guanyava la vida. Cap al 1945, un tinent de la força aèria anomenat Sans Piñal el va convidar a crear conjuntament el que seria la primera empresa privada de fotografia aèria d’Espanya (anteriorment, aquesta era una activitat que només podia fer l’exèrcit). Va acceptar. Els inicis van ser durs. Els primers vols es van fer amb un avió recuperat de les restes de la Guerra i el que ell defineix com «un tros de càmera fotogràfica». Per sort, l’empresa va anar bé… encara que ell no podia figurar com a propietari per causa dels seus antecedents. Es van millorar els equips, i van comprar un avió millor. Quan tot anava sobre rodes, però, el seu soci es va posar malalt (en alguna ocasió, va perdre momentàniament el sentit en ple vol…) i va decidir plegar. Cardona va seguir volant, durant una temporada, amb altres pilots, però cap d’ells li mereixia prou confiança. El 1950, l’empre- sa TAF (així es deia) va ser absorbida per una altra companyia. Va estar en actiu fins fa poc temps. Ara fa pocs mesos, els seus arxius de fotografies aèries (entre les quals hi ha moltes fotos de la Cerdanyola dels anys seixanta) els ha comprat la Generalitat de Catalunya, i esperen a l’aeroport de Sabadell el seu nou destí.
Fotògraf a Cerdanyola
Al mateix temps que feia fotografies de tota la península «penjant d’un avió amb una corda», Cardona retratava tot sovint els actes socials i culturals de Cerdanyola i Ripollet. Durant una època va fer de fotògraf de bodes, encara que aquesta era una activitat que va deixar tan aviat com va poder, «perquè hi havia una petita “màfia” que tenien alguns fotògrafs organitzada amb la parròquia, que els concedia l’exclusiva a canvi d’un percentatge. De tant en tant es produïen situacions desagradables…». Una d’aquestes situacions es va produir durant la boda d’un conegut empresari local, «propietari de diversos autobusos, que es deia Renom. Em va dir que volia que fes la seva boda, i que no li importava que l’exclusiva de la parròquia la tingués un altre. Al final, la boda la vam fer dos fotògrafs, i el Sr. Renom va dir a l’altre fotògraf, que era de Sant Cugat, que no volia les seves fotos. Es va quedar les meves». El nom d’aquell fotògraf era Joan Cabanas.
Amb el temps, Cardona va acabar decantant-se per la fotografia industrial, i va treballar molt per a empreses com la Uralita.
Els llibres de Jaume Mimó
Malauradament, no es conserven els clixés de la major part de les fotos que Cardona va fer durant aquella època. Va llençar tot el material (posteriorment, se n’ha penedit més d’un cop…) quan va marxar a viure a Barcelona. Uns clixés que no va llençar, però, van ser els que va fer per als llibres del seu amic Jaume Mimó, «ens apreciàvem molt. Era una persona excel·lent, i sempre em cridava quan necessitava alguna foto. Per altra banda, encara que era una persona de grans inquietuds socials, i que fins i tot havia estat alcalde de Cerdanyola, no parlàvem gairebé mai de política». Mimó sempre va voler guardar els clixés de les fotos que Cardona feia per a ell, i que van il·lustrar alguns dels llibres que va publicar a partir del 1948. És lògic pensar, doncs, que aquest material gràfic estigui, actualment, en mans dels hereus de l’escriptor i polític. (Nota afegida al 2024, quan publiquem aquest article online: efectivament a l’Arxiu Mimó es conservaven les plaques de vidre de Cardona. Des de fa uns anys, aquestes plaques les custodia de forma transitòria el GREC, per encàrrec de la família Mimó, en espera de que puguin ser dipositades al futur Arxiu Històric de Cerdanyola, quan aquest entri en funcionament).
Treballador de la Pegaso
El 1950 va trobar un nou “filó laboral”: fer fotos, a peu de pista, de les persones que baixaven dels avions que aterraven a l’aeroport de Barcelona. Volar en avió era, en aquells moments, tota una aventura, i aquelles fotos (veritables “souvenirs”) es venien soles.
Aviat, però, el van fer fora de l’aeroport. La seva fitxa de “rojo” va tornar a sortir a la llum. Cansat, va decidir acceptar una oferta per fer de fotògraf a la Pegaso. En un primer moment, va decidir provar-ho durant uns quants mesos, per veure com era la feina. S’hi va quedar fins al 1971, quan es va jubilar. Era el punt i final de la vida professional d’un altre dels pioners del reportatge periodístic a Cerdanyola.
La Cerdanyola rural
Sobre aquestes línies podem veure tres imatges de les masies Altimira (actual biblioteca municipal), Canaletes i Codina, tal com les va retratar la càmera d’Octavi Cardona, i com van aparèixer publicades en el llibre de Jaume Mimó Guia Excursionista a les masies del Terme de Cerdanyola. Es tracta de tres documents gràfics que ens presenten tres aspectes de la ciutat molt diferents als que avui coneixem. Cerdanyola encara era una població rural, de grans cases pairals i extensos conreus. Una població de la qual, sense la iniciativa de Mimó i sense la càmera fotogràfica de Cardona, avui no tindríem cap constància gràfica.
J.A. Hidalgo
El Diari de Cerdanyola, octubre 2.000
