Publicat originalment al Cerdanyola Al Dia al 2010
El màxim responsable del Sincrotró Alba ens explica l’estat actual de la infraestructura i ens parla de l’impacte econòmic que podria tenir a la ciutat
La trajectòria professional de Ramon Pascual sempre ha estat vinculada al món de la física. Durant molts anys va ser catedràtic de física teòrica a diverses universitats (entre elles, la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va arribar a ser Rector). També va ser Director General d’Ensenyament Universitari al primer Govern de Jordi Pujol. Des de l’any 1990, quan va deixar el Rectorat de la UAB, està centrat en el projecte de portar fins al nostre país un accelerador de partícules. Un projecte que, reconeix, “durant uns anys semblava una utopia que ningú es creia”. Finalment, però, al 2002 les administracions van acabar donant el seu suport. Vuit anys més tard, el Sincrotró és una realitat que està a punt de començar a funcionar.
Durant els últims mesos s’ha explicat moltes vegades, però la pregunta és obligada per començar l’entrevista… Què és un Sincrotró?
Un sincrotró és un accelerador de partícules. D’acceleradors de partícules n’hi ha molts i de molts tipus. Hi ha gent que s’ha dedicat a estudiar el tema i ha arribat a la conclusió de que al món, actualment, hi ha 15.000 acceleradors de partícules, sense comptar els que tenim als televisors antics que encara estàn funcionant a moltes llars. D’aquests 15.000 acceleradors, només uns 70 són fonts de llums de sincrotró. La resta d’acceleradors són d’altres tipus, en gran part d’ús hospitalari.
A Espanya teníem un greu hàndicap: no hi havia cap universitat que formés a especialistes en acceleradors. En conseqüència, per incorporar aquesta mena d’equipaments -també els d’ús mèdic- els havíem de comprar a l’estranger, cosa que no era així als altres països desenvolupats.
Finalment es va decidir que calia que tinguessin un accelerador aquí, i que fos un Sincrotró. I un sincrotró és una font de tota mena de llums (i molt concretament d’una mena molt concreta rajos X) que serveixen per estudiar les estructures de la matèria. Som l’únic sincrotró d’aquestes característiques no només a Espanya, si no també al sud-oest d’Europa. En certa manera es pot dir que no tenim competència.
Quina és la valoració que fa d’aquests primers mesos d’activitat?
La construcció del sincrotró s’ha perllongat des de finals de 2003 fins al 2009. En aquests moments estem encara posant-lo en marxa. Es tracta d’un sistema molt complexe que -per dir-ho planerament- el més habitual és que “no funcioni a la primera”. Aquesta etapa de posada a punt dura, habitualment, un any i mig. A principis d’aquest any vem posar en marxa dos dels tres acceleradors i ara, passat l’estiu, posarem en marxa el tercer.
En conseqüència, encara no s’han fet experiments al Sincrotró?
No, encara no se n’ha fet cap. Un cop estiguin en marxa els tres acceleradors podrem iniciar les diferents línies d’investigació previstes, però això no serà fins a mitjans del 2011. Però això ja estava previst així des del primer moment. De moment, tot està anant perfectament bé, segons el calendari establert.
Deu haver-hi molta gent esperant per poder venir aquí a treballar i fer els seus estudis…
Així és. Encara que en un primer moment bona part de la comunitat científica del nostre país no veia bé que s’invertís una quantitat tant gran de recursos per fer una sola instal·lació d’aquestes característiques, perquè teníen una certa por de que aquesta inversió pogués fer que hi hagués menys diners disponibles per a altres projectes (posteriorment s’ha vist que no ha estat així)… Posteriorment, quan el projecte es va aprovar la gent s’hi va abocar. Aviat ens va començar a arribar propostes de línies d’investigació (el que nosaltres anomenem “estacions experimentals”) de les quals finalment s’han aprovat set, que són les que desenvoluparem en una primera fase. És a dir, les primeres línies d’investigació no seran les que potser nosaltres haguéssim posat en marxa, si no les que ha demanat la comunitat científica, i posteriorment ha aprovat un Comité Assessor Extern.
Tenen calculat el volum d’investigadors que, quan estigui en marxa el Sincrotró, passarà cada any per Cerdanyola?
Cada projecte d’investigació dura, aproximadament, una setmana. En conseqüència, d’aquí a un any i mig cada setmana entraran al Sincrotró set equips d’investigació. Calculem entre uns 3.000 i 4.000 científics cada any.
Vostè parla d’investigadors acadèmics, però sovint s’ha parlat també del pol d’atracció que un Sincrotró suposa per a les empreses…
També en vindran, encara que la major part d’investigadors seran del sector públic. Això és així a tots els Sincrotrons del món. Ara bé, cal dir que avui per avui a Espanya hi ha poques empreses que necessitin una instal·lació com aquesta. La única diferència entre els dos sectors és que els investigadors del sector públic tenen accés lliure, i els seus projectes es seleccionen per la seva qualitat científica. Les empreses privades hauran de pagar.
Però això no acaba d’encaixar amb el que sovint es diu en el sentit de que el Sincrotró podria atraure a empreses a Cerdanyola, per estar a prop seu i així facilitar les seves investigacions…
Això és cert. El Sincrotró comportarà diversos beneficis per a la ciutat. D’entrada, i com a mínim pel que fa als cercles científics internacionals, ha posat a Cerdanyola “en el mapa”. A les revistes especialitzades s’ha parlat molt del Sincrotró Alba durant els darrers anys.
Però a part de la promoció de la ciutat, i deixant de banda els treballadors del Sincrotró (som unes cent-quaranta persones) aquesta instal·lació farà que vinguin cada any milers de persones a Cerdanyola, a fer els seus experiments. Això pot ser una important font d’activitat per a la ciutat. Com he dit, calculem que a mesura que anem creixent es podria arribar a uns 4.000 usuaris cada any. I aquesta gent necessitarà tota mena de serveis, que lògicament buscaràn a les ciutats de l’entorn més pròxim.
Un altre benefici vindrà derivat pel efecte d’atracció que sempre exerceixen les grans instal·lacions. El Sincrotró de Grenoble gasta el 70 % del seu pressupost a les poblacions del seu voltant. On gastarem nosaltres el nostre pressupost? Doncs lògicament, en bona part, als subministradors que tinguem més propers.
I segurament atraurem a empreses al Parc de l’Alba. Per exemple, si una empresa d’electroimants vol començar la seva activitat a Espanya o vol créixer, la decisió lògica, ara, és instal·larse a Cerdanyola, perquè es beneficiarà de la nostra proximitat. També és previsible, com sempre passa en aquests casos, que alguns dels nostres treballadors decideixin marxar i crear les seves pròpies empreses. Habitualment, aquestes empreses s’ubiquen al voltant de la gran instal·lació que ha originat el nou projecte. Són processos que requereixen el seu temps, però que previsiblement s’acabaran produint. Hi ha molts estudis que ho demostren.
Amb efectes més immediats, el Govern Central ja ha aprovat, a la UAB, la creació d’un centre d`investigació de biologia estructural, que no s’hagués aprovat sense l’existència del Sincrotró. I el centre de nano tecnologia de la UAB, possiblement, també es va ubicar aquí perquè existia el projecte de Sincrotró.
És possible descriure de forma entenedora la natura dels primers treballs d’investigació que es faran al Sincrotró?
Els més importants seran projectes relacionats amb la física dels materials i diverses branques de la biologia. Però també es faran altres tasques. Per exemple, treballs d’investigació relacionats amb la paleontologia. Cada vegada és més habitual que un investigador vulgui saber, amb total seguretat, l’antiguitat dels fòssils o els materials amb que treballen.
En una entrevista que ens va concedir fa uns mesos, Xavier Sala i Martín relativitzava la importància del Sincrotró dient que abans o després aquest seria superat per Sincrotrons més moderns i quedaria obsolet…
Ara han començat a desmantellar el primer Sincrotró que es va fer a Europa, -crec que es va construïr al 1968- i que s’ha mantingut en actiu durant més de trenta anys. Els estudis sòcio-econòmics del Sincrotró Alba preveuen un horitzó de vint-i-cinc anys, la qual cosa no vol dir que no pugui mantenir-se actiu durant més temps, perquè els sincrotrons de tercera generació són més fàcilment “actualitzables” que els de primera i segona generació. És molt més fàcil perllongar la seva vida útil.
A la mateixa entrevista, Sala i Martín també era especialment crític amb les inversions d’administració en I+D+I, perquè deia que ningú sap quina tecnologia triomfarà en vint anys…
Conec i respecto molt a Sala i Martín i suposo que és el mateix discurs que va fer en una recent conferència que va pronunciar a la UAB i a la qual vaig assistir. Va ser una conferència molt amena i interessant, com totes les seves, però en la qual, segons el meu entendre, queia en algunes contradiccions. Per exemple, quan defensava la innovació “de les petites coses” va posar com a exemple d’innovació un fabricant de pizzes que havia començat a distribuir-les en unes caixes de cartró que les mantenien calentes durant el trasllat i que li havien dissenyat a la Universitat. Però va passar hàbilment per alt el fet de que aquest emprenedor havia pogut fer això… després d’anar a la Universitat i demanar als investigadors (i això és I+D) que li fessin un cartró que mantingués calenta la pizza. Des del meu punt de vista, doncs, “va fer trampa”. Li vaig posar un mail comentant-li aquesta contradicció i -contràriament al que sempre fa- no m’ha contestat. Interpreto aquest silenci seu en el sentit de que “qui calla atorga”… És evident “les carreteres” que ell reclama són necessàries. Però també ho son els Sincrotrons.
Publicat originalment al Cerdanyola Al Dia al 2010
