El 21 de setembre de 1995, l’Ajuntament de Cerdanyola va acordar per unanimitat nomenar fill adoptiu de la ciutat a Mossèn Josep Rosell, rector de l’església de Sant Martí. Va ser la primera de diverses mostres de reconeixement organitzades per diverses organitzacions cíviques per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la seva arribada a la ciutat. El diumenge 15 d’octubre d’aquell any, Mossèn Rosell i Mossèn Ramón Gràcia (que també celebra 25 anys de residència a Cerdanyola) van ser objecte d’un homenatge públic en què, a més del bisbe de Barcelona, van participar diverses entitats i col·lectius locals, així com l’Ajuntament. La unanimitat amb què Cerdanyola, a nivell de consistori i -més important encara- a nivell de carrer, va donar suport als promotors de la iniciativa suggereix que, al contrari del que Rosell opina, sí que hi ha motius per organitzar aquesta “bateria d’homenatges”.
Josep Rosell i Ramonet va néixer al 1928 a Organyà (Lleida). Als dotze anys, va ingressar al seminari de la Seu d’Urgell. Hi va romandre durant tretze anys, completant els estudis humanístics i eclesiàstics necessaris per ser ordenat sacerdot. Les seves primeres destinacions van ser les poblacions de la Pobla de Segur (Pallars Jussà), Guissona (la Segarra) i Llavorsí (part alta del Pallars Sobirà). En tots tres pobles, recordava, “vaig tenir molta sort i vaig estar molt bé, tot i que també és cert”, afegia, “que els sacerdots no han de jutjar si estan còmodes o no en un lloc, sinó que la nostra missió és fer tot el possible, en tot moment, per prestar els serveis que se’ns han confiat”.
Més tard, el bisbe el va cridar a la Seu d’Urgell i el va nomenar consiliari diocesà de joventut. Va passar els anys següents treballant amb joves catòlics a la diòcesi de la Seu, organitzant activitats a les parròquies de la seva zona d’influència, amb l’objectiu principal d’”abordar la influència que els joves podien tenir, com a cristians, en la vida social i pública del seu entorn”. Dos anys més tard, va ser enviat a Sant Cugat del Vallès com a prefecte o superior d’un grup de seminaristes urgellencs que estudiaven a la vila veïna. Finalment, el 10 d’octubre del 1970 va ser nomenat rector de Cerdanyola del Vallès. “Tres dies després” ,deia, “de la Mare de Déu del Pilar” arribava a la ciutat.
Malgrat la preparació prèvia, l’adaptació a Cerdanyola va ser, al principi, una mica dificultosa. “Jo venia del món rural i de la vida bucòlica de la muntanya. I això suposava un gran canvi respecte al que Cerdanyola era ja en aquells moments. Per sort jo ja tenia gairebé quaranta anys, estava bastant ‘foguejat’, i vaig tenir la sort de comptar amb molt bona companyia, ja que alguns teòlegs-seminaristes que coneixia van venir amb mi. Això, juntament amb l’excel·lent acollida dels veïns de Cerdanyola, van fer més fàcil la meva adaptació”.
Dos dels amics que van venir a finalitzar la formació al costat de Mossèn Rosell -els diacons Ramon Gràcia i Angel Bringué- serien ordenats sacerdots un mes després de la seva arribada, a la mateixa Parròquia de Sant Martí, pel bisbe de Lleida. Aquest fet, sense precedents a la nostra ciutat, va suposar tot un esdeveniment i va ajudar molt que el nou rector i el seu equip s’integressin a la població.
Concili Vaticà Segon… i maig del 68
Un detall que pot sorprendre, és el fet que, a l’hora de valorar la tasca de Mossèn Rosell a Cerdanyola, alguns dels seus “defensors” més grans no siguin només persones properes a la parròquia sinó veïns que, quan va arribar a la ciutat (encara faltaven cinc anys perquè finalitzés el règim franquista), militaven en organitzacions polítiques —com el PSUC o el llavors més minoritari PSC— que en aquells dies es trobaven fora de la llei. Però deixa de ser tant estrany si tenim en compte que, tal i com el mateix Rosell reconeix, només arribar a Cerdanyola va intentar imprimir a la Parròquia un tarannà més obert i d’acord amb els temps que es vivien, “clarament influenciats per fites com el Concili Vaticà Segon o el maig del 68 francès. Aquests eren esdeveniments molt importants, que, lògicament, havien de tenir el seu reflex a la vida de la parròquia”.
El nou equip parroquial estava fortament compenetrat “malgrat que jo era el teòric responsable -deia Rosell- el cert és que sempre vam actuar amb un esperit corporatiu molt marcat per l’amistat i el companyerisme, i considerant-nos mútuament com a iguals”. I algunes de les innovacions que van implantar van provocar una certa commoció entre els sectors més tradicionalistes de la població.
Eren temps de fortes tensions socials i de conflictivitat laboral intensa. I la Parròquia de Cerdanyola, en opinió del seu nou rector, no podia quedar-ne al marge. “En aquells temps, els treballadors tenien serioses dificultats per trobar un lloc on reunir-se per organitzar-se i defensar els seus drets de manera corporativa. I en un moment donat, van trobar a les esglésies un lloc adequat per celebrar aquesta mena de reunions. Jo vaig observar que ningú no deia res en contra de l’Església, ni manifestava opinions fora de lloc. Es limitaven a tractar problemes de tipus laboral”. L’Església de Cerdanyola es va convertir així en un d’aquests llocs de reunió.
Aviat, algunes de les famílies de Cerdanyola van començar a anar a missa a altres parròquies veïnes. Una mena de sorda protesta que va fer passar moments molt dolents a Rosell: “Vaig passar moltes nits sense dormir… la veritat és que jo entenia, en certa forma, la postura d’aquestes persones, que estaven en el seu dret d’anar a altres parròquies, però la situació em resultava dolorosa. Però jo no podia oblidar, per altra banda, que l’obligació de l’Església és estar sempre al costat del feble i de l’oprimit”.
Durant la seva estada a la ciutat, Mossèn Rosell es va relacionar amb tres alcaldes: Domènech Fatjó, Amadeu Ramirez i Celestino Sánchez. De tots ells guardava bons records, “encara que, per descomptat i com tots tres saben, hi ha hagut discrepàncies, quan s’han produït, tots hem parlat clar. Recordo ara, per exemple, quan li vam plantejar al Sr. Fatjó que no veiem bé que l’Ajuntament assistís corporativament als actes religiosos per als quals tenien reservats uns bancs. Era una pràctica habitual en aquells temps, però que vam pensar que calia modificar. Ell ho va entendre perfectament, i no vam tenir més problemes”. Cal dir que segons altres testimonis encara que això va ser així, qui no ho va entendre de la mateixa manera van ser alguns veïns de la ciutat.
Amb els posteriors ajuntaments les relacions també van ser cordials: “Davant de totes les necessitats de la Parròquia, sempre hem trobat un interès a col·laborar i una voluntat d’ajudar al nostre servei al poble que em fan sentir profundament agraït”.
Una església participativa
En valorar aquells 25 anys a la Parròquia de Sant Martí va tornar a sortir a la llum l’esperit del Concili Vaticà II i la concepció de l’Església no com una cosa rígidament jerarquitzada, sinó com una gran família en què els laics poden participar activament. “Això és una cosa”, deia, “que hem intentat portar aquí a la pràctica, fins i tot en els temps que corren, en què ens veiem en la necessitat d’harmonitzar els nostres comptes amb Hisenda”. Un altre aspecte important era per a ell, en aquells moments, la reforma litúrgica: “Quan vam arribar, ja s’usava la llengua vernacla a la litúrgia. S’ha impulsat la participació: els lectors, els monitors, s’ha realitzat, en definitiva, una crida perquè els fidels no es limitin a assistir, respectuosament, a la missa, sinó que hi prenguin part activament”.
Rosell destacava també entre els seus principals esforços la necessitat d’aconseguir que la gent comprengui que l’evangeli “no és una doctrina, és una forma de vida. De ben poc serveix acudir als ritus, si després l’esperit cristià no es reflecteix en els fets quotidians de cada dia. Cal aplicar el lema de Cerdanyola… però amb la coma ben posada, perquè no significa el mateix “‘Facta, Non Verba’ que ‘Facta Non, Verba’”.
“M’ompliria de satisfacció” -deia- “que a Cerdanyola augmentessin els joves amb vocació de viure un sacerdoci modern, d’acord amb els temps i necessitats actuals. També m’agradaria que augmentés la quantitat de gent que assisteix a missa que, proporcionalment, és molt petita. Son dues assignatures pendents que tenim a Cerdanyola.”.
