Publicat originalment al Cerdanyola al Dia, setembre 2010
Possiblement molta gent encara no el conegui, però segur que moltes de les persones que hagin assistit a alguna de les seves actuacions estaran d’acord en que aquest humorista de Cerdanyola té tot el necessari com per a convertir-se, amb una mica de sort, en una figura popular a nivell nacional. De moment, el que ha aconseguit no és gens menyspreable: no treballa en res que no l’apassioni. I com entre les coses que més l’interessen estan l’art del tatuatge i l’art de fer riure a la gent, a això es dedica, des de la seva botiga de piercing i tattoos (L’Embruix) i, als vespres, portant els seus acudits per diversos locals de Catalunya.
La primera pregunta és gairebé obligada… D’on surt el nom d’Anskar? És un nom artístic o el teu nom real?
És el meu nom real. Als divuit anys, vaig passar per una petita crisi d’identitat que va acabar en tot un seguit de canvis en la meva vida i de decissions personals. Entre altres, vaig decidir apostatar de l’església catòlica. I Anskar -que és l’arrel escandinava del nom amb el que m’havíen batejat- va ser el nou nom que vaig triar.
Diuen que el procés d’apostatar que és llarg i difícil…
És veritat, però jo soc taure, i quan s’em fica una cosa al cap no paro fins que la faig. També em vaig prometre a mí mateix, en aquell moment de canvis, que mai estudiaria ni treballaria en res que no m’agradés… i de moment ho estic aconseguint.
Quin era el teu antic nom?
Prefereixo no donar el meu antic nom, ni els cognoms…
I dels teus orígens, en vols parlar?
Sí, cap problema. El meu pare és d’Antequera, la meva mare de Cerdanyola de tota la vida, i jo vaig néixer aquí. Durant molts anys he estat vinculat a entitats locals com la Comissió de Festes Sant Martí, l’Esbart Dansaire o els Diables. El fet d’haver renunciat a la religió catòlica no vol dir que vulgui renunciar a les meves arrels ni a l’educació que em van donar els meus pares… als que estimo molt i que crec que van fer una bona feina, ja que jo em considero una bona persona i això s’ho dec a ells. Però el meu antic nom i els meus cognoms no tenen res a veure amb la meva actual activitat com a humorista.
Com et vas iniciar en el món de l’humor?
Doncs de la manera més senzilla. De petit, a les festes familiars, vaig descobrir que tenia molta facilitat per fer riure explicant acudits. Em vaig anar enganxant i quan vaig haver d’estudiar em vaig matricular a l’Institut del Teatre. Vaig tenir la sort de que la meva família em va donar tot el suport. I mica en mica vaig començar a treballar de pallasso (per lliure i formant part de la companyia de Cerdanyola Pessic de Circ) i com a humorista, fent monòlegs. Però quan va esclatar la moda dels monologuistes vaig preferir buscar alguna cosa que em diferenciés, i vaig acabar treballant el camp dels acudits, que gairebé ningú practicava…
Dius que tens dos pasions: els piercings i l’humor… quina és més important?
Actualment, des del punt de vista econòmic, els piercings. Però si pogués triar, preferiria viure només de l’humor.
Escrius personalment tots els teus acudits?
No, ja m’agradaria. Alguns sí que són originals meus, creats moltes vegades en base a anècdotes que m’expliquen o coses que escolto, però la major part els obtinc de diverses fonts. Una de les més importants és internet. Consulto quins acudits estan triomfant en altres països i aquí encara no han arribat i els adapto a la nostra cultura…
Quines són les teves temàtiques preferides?
La veritat és que sóc una mica escatològic. Pot ser com a conseqüència de la influència de Leo Bassi, que va ser un dels meus professors quan estudiava. Encara que ell no és clown, és mim, i la seva feina no és fer riure a la gent, si no més aviat despertar sensacions. Però a mí m’agrada fer una cosa que ell fa sovint en els seus espectacles, que és, en algun moment del show, posar a la gent en una situació una mica “violenta” en la qual no tingui clar si el que han de fer és riure o aixecar-se i marxar… Evidentment, és una manera de parlar. Cap humorista vol que la gent marxi, però aquesta mena d’acudits fa que el públic reflexioni… i també fan que parlin de tú, que també és important.
Quina ha estat fins ara la teva trajectòria? En quins locals actues de forma habitual?
La meva primera actuació davant de públic crec que va ser a la primera mostra de monòlegs de la Fundació Esclesori Múltiple de Cerdanyola, que porta el meu amic Xavi Cases. Inicialment jo no formava part del programa, però vaig pujar en pla espontani i la cosa va anar molt bé. Em vaig anar animant, i ara em representa una productora i vaig allà on m’envien. Faig potser dos o tres actuacions per setmana. Des de fa un parell d’anys interpreto el meu espectacle “Redescubriendo el arte del chiste”, que em funciona molt bé.
No has intentat fer televisió?
He fet algunes coses. Fa bastant temps vaig ser col·laborador del “Vitamina N”, amb Jordi González, a City TV. I també he fet diverses aparicions a programes d’àmbit nacional com “Las Mañanas de Alicia”, o “Esta Es Mi gente”, encara que en aquests programes vaig sortir parlant de tatuatges i piercings. Com les productes em coneixen i saben que soc xerraire i divertit, em truquen. A TV el meu moment més important va ser el cap d’any de 2001 a Antena 3. Era un programa de Jesús Vázquez i va haver molta polèmica perquè l’any es va tancar amb una persona que va ensenyar un penis amb una arracada a càmera. Era jo.
En què treballes actualment?
Preferiria no parlar gaire del tema, però en aquests moments tinc una possible proposta a sobre de la taula d’un humorista molt conegut que si es concreta podria ser molt important per a la meva carrera…
JAH
