Publicat originalmente al Cerdanyola Al Dia. Febrer 2011
Aiscondel i Uralita van ser, durant dècades, els dos “puntals econòmics” de Cerdanyola. Sense elles, la història de la ciutat hagués estat molt diferent. Van donar feina a milers de persones i la seva influència, sens dubte, va ser molt important en el desenvolupament de la ciutat. Uralita fa ja anys que va deixar Cerdanyola. La fàbrica d’Aiscondel -que des de fa molt temps, sota altres marques comercials, només manté una activitat residual- quedarà definitivament buida en pocs dies. Tanca el seu últim magatzem. És el final d’una era. I un bon moment de repassar, encara que sigui breument, la seva història.
Aiscondel va ser fundada el 7 d’abril de 1941 per Jaime Pujol i Eugenio Usandizaga. El nom era un acrònim d’ “Aislantes y Conductores Eléctricos”. El primer domicili social es va instal·lar a Madrid, però les activitats industrials es van ubicar (després d’una primera etapa al Carrer Princesa de Barcelona) a un local del Carrer Lepant, també de la ciutat comtal. Durant els primers anys, l’empresa es va dedicar a produir plaques d’ebonita, i més tard de termoplàstics, per a components elèctrics i diversos material domèstics (botons, pintes, impermeables…). Són els anys de la primera -modesta- recuperació econòmica després de la Guerra Civil i la marxa de l’empresa va prou bé com per a que al 1945 es posi en marxa, també a Barcelona, una filial especialitzada en proporcionar les matèries primeres que Aiscondel necessita. És AICAR.
CERDANYOLA… I ELS EUA ENTREN EN ESCENA
Al 1956 es produeixen dos fets clau en el futur de l’empresa. D’una banda, l’entrada com a accionista de l’empresa nord-americana Monsanto. D’altra, la compra d’uns terrenys a Cerdanyola (poc abans, ja s’havien començat també a comprar terrenys a Monzón, en aquell moment un poble de només 5.000 habitants). En els mateixos anys en que l’activitat es va traslladant, paulatinament, des de Barcelona fins a Cerdanyola, es desenvolupen i comencen a comercialitzar tot un seguit de productes innovadors que obtenen una excel·lent acollida al mercat. D’entre ells cal destacar-ne, sens dubte, i de manera molt especial, dos: el popular Airon-Fix (“La Lámina que pega sola”) i la marca “Skai”, que està destinada a consolidar-se, de forma permanent, com a sinònim de tota mena de pells sintètiques. El futur de l’empresa sembla totalment assegurat. Al mateix temps es produeix l’obertura definitiva de l’economia espanyola als mercats exteriors i Aiscondel -ja definitivament instal·lada a Cerdanyola- experimenta un “boom” productiu que la porta a fabricar una gran varietat de productes plàstics (des de tuberies o escumes de poliuretà fins a estovalles estampades, passant per pells sintètiques) treballant amb el know how de diverses indústries estrangeres (principalment, d’Alemanya i França).
La fàbrica de Cerdanyola creix ràpidament. I el mateix passa amb els dos complexos industrials que s’han posat en marxa a Monzón -que ja té 12.000 habitants- on es desenvolupen les matèries primeres que posteriorment es processen a Cerdanyola. Al 1963, Monsanto es fa amb el control del 50 % del capital social de l’empresa. Malgrat alguns episodis difícils -les riuades del Vallès del 1962 van afectar molt a la fàbrica de Cerdanyola i al 1965 un espectacular incendi va afectar greument part de les instal·lacions- la marxa de la companyia continua sent ascendent. El 1966 s’inaugura una nova seu social al Carrer Lepanto de Barcelona i el 1969 es posa en marxa la construcció d’una nova fàbrica de matèries primeres a Vila-Seca (Tarragona).
UN DELS DOS “MOTORS ECONÒMICS” DE CERDANYOLA
Lògicament, igual que havia passat a Monzón, l’arribada d’Aiscondel a Cerdanyola va influir molt en el desenvolupament de la població. D’entrada, per la gran quantitat de persones que, durant les seves diverses etapes, hi van trobar feina. En el moment de màxima activitat (a finals de la dècada dels 60 i començaments de la dels 70) hi van arribar a treballar 1.200 persones.
La influència de l’empresa en el dia a dia de Cerdanyola no es va limitar, però, a l’àmbit estrictament econòmic. Així, al començament dels anys seixanta, es van aixecar uns blocs d’habitatges per a empleats -avui ja desapareguts- que tenien, a la part baixa, una guarderia i un economat. A la fàbrica hi havia un servei mèdic, obert durant 24 hores al dia tots els dies de l’any, a disposició dels seus empleats. I, com era habitual en aquells temps, dins del complex de la fàbrica hi havia diversos camps d’esports que van facilitar la creació d’equips d’empleats que participaven a campionats locals i comarcals.
En un altre ordre de coses la ràpida transformació de Cerdanyola i el Vallès entre els anys seixanta i els anys setanta i les convulsions socials i polítiques que es van viure durant els anys de la transició a la democràcia també van afectar la vida de l’empresa. En aquella època, l’activitat sindical i la conflictivitat laboral a Aiscondel van ser especialment intensos. I dels comitès d’empresa formats a la factoria sorgiríen, posteriorment, alguns dels polítics que, poc després, formaríen part dels primers ajuntaments democràtics. Així, i entre d’altres, Dionisio Vigara, Antonio Rodríguez “León” i José Antonio Barbero proveníen de la secció sindical d’UGT a l’empresa. De CC.OO van sorgir noms com Josep Font i José XXXX. A nivell més anecdòtic, es podria esmentar, finalment, el patrocini de clubs esportius de la ciutat, les festes de Reis per a fills d’empleats, el Club Airon, que acollia diverses activitats socials i fins i tot una revista interna, anomenada “Joventut”.
LA CRISI DEL PETROLI
Al 1973, però, esclata la crisi del petroli. Encara que seus efectes trigaran un temps en afectar a Aiscondel -que durant aquells anys posa en marxa una nova fàbrica a Sevilla i una altra a Calatayud- finalment la caiguda en la demanda dels mercats exteriors comença a notar-se amb força. El 1980 Monsanto deixa sobtadament l’accionariat de l’empresa. Comença una decadència que -com el temps demostrarà- serà irreversible. Durant els anys següents es posen en marxa diverses estratègies destinades a mantenir el nivell d’activitat de l’empresa. El 1985 entrava com a accionista Energía e Industrias Aragonesas i el 1988 ho feia Repsol Quimica. Al 1989, finalment, es produïa la “gran revolució”. La també cerdanyolenca Uralita (durant molts anys, un dels principals competidors d’Aiscondel) es feia amb el control majoritari de Energía e Industrias Aragonesas. Poc després, passava a controlar totalment Aiscondel.FRAGMENTACIÓ I VENDA
A partir de 1991, però, per als directius d’Uralita queda clar que la compra ha estat un error. Alguns dels directius que han pilotat l’operació acabaran pagant amb el seu càrrec les conseqüències derivades d’aquesta decisió. El següent pas consisteix a buscar comprador per a Aiscondel.
Conscients de que, degut a les seves dimensions, serà molt difícil trobar algú interessat en comprar el 100 % de la companyia, es procedeix a la seva “divisió” i posterior venda per parts. Així Aiscondel es converteix en tres empreses diferenciades: Aiscondel Laminados (amb el famós Airon Fix com a producte estrella), Aiscondel Revestimientos (amb la històrica marca Skai de tapisseries sintètiques) i Asadur Tuberia (les conduccions de PVC, l’únic sector afí amb la tradició d’Uralita).
El febrer de 1995 es produïa la venda d’Aiscondel Revestimientos al Grup Solvay, un altre competidor històric. Pocs anys després, Aiscondel Laminados es venia al Grup Spande Norwick (equivalent a l’antiga Ceplàstica, la competència des del País Basc). Uralita, finalment, només conservava la producció de les conduccions de PVC. La producció, però, es va començar a traslladar a altres plantes espanyoles. Un procés que va finalitzar l’any passat, amb el trasllat de la poca producció que encara quedava a Cerdanyola a Alcázar de San Juan. Així, la planta de Cerdanyola -de fet, una petita part d’aquesta planta, que està des de fa anys sota el control d’una entitat financera- quedava ja, exclussivament, com a magatzem.
Aquest mes de gener, finalment, Uralita tanca definitivament l’últim magatzem de conduccions de PVC que mantenia a la zona de l’antic camp de futbol, sota els actuals pisos de la Clota. Aiscondel diu així, definitivament, adéu a Cerdanyola. Només en queden unes naus destinades a l’enderroc i uns terrenys amb incògnites de futur. – JAH
Reportatge basat en dades recopilades per Isidre Grau per a un llibre sobre la història d’Aiscondel, encarregat per l’empresa el 1991, que finalment no es va publicar.
