A ‘octubre del 2022 vaig fer la meva última visita a la casa de l’Albert Lázaro. L’Albert ja no hi era, i la família estava preparant els documents i obres d’art que havia decidit llegar a Cerdanyola sota la supervisió, tal i com va deixar establert al seu testament, del seu gran amic i company en un munt de tasques de recuperació de la memòria històrica del poble, Miquel Sánchez. Ens van ensenyar les caixes que estaven fent i les obres d’art que tenien preparades per al Museu de l’Art de Cerdanyola. Durant els mesos anteriors jo havia visitat de forma regular a l’Albert a casa seva per parlar d’alguns projectes que tenia en marxa. Per tant, coneixia bastant bé els passadissos que anaven fins al seu despatx. I aquell darrer dia em va sorprendre trobar, penjats a la paret, dos dibuixos de l’Edu que mai havia vist en vida seva. Dos d’ells (“El Vell de l’Escó” i un altre en el qual se’l veia fent una pintada a una paret mentre un policia municipal esperava pacientment a que acabés) feien referència a dos conegudes anècdotes de la seva activitat pública. Hi havia un tercer dibuix que no vaig saber decodificar i que diria que feia referència a algun episodi purament domèstic desconegut, com a mínim, per a mí. Si algun dia ho recordo li preguntaré a l’Edu. Que, per cert i evidentment, era un gran amic de l’Albert.
El cas és que, sorprés, la vaig preguntar a la família com era que estaven penjats aquells dibuixos. I em van dir que els havien trobat ordenant tot el material i havien pensat que a l’Albert li hagués agradat que haguessin estat penjats durant un temps. Em va fer gràcia tot el tema. Aquí els teniu per si els voleu gaudir. Albert i Edu, Edu i Albert. Dos dels grans “reivindicadors – tocallons” que hem tingut la sort de tenir a Cerdanyola. Son molt necessaris… Potser cada dia més.
