(Article de l’any 2017)
Nascuda a Cerdanyola del Vallès i filla d’un rabassaire molt actiu políticament que va arribar a ser jutge de pau del poble, la vida de Serafina Poch, persona tant vital i inquieta com el seu pare, la portaria des de molt jove a emprendre una aventura vital i acadèmica que, finalment, la convertiria en la introductora de la musicoteràpia a l’estat Espanyol
Serafina Poch i Blasco va néixer a Cerdanyola del Vallès a l’any 1931. Filla d’una de les famílies més conegudes del poble (el seu pare, Ramon Poch, era un dels membres més actius de la Unió de Rabassaires, i va arribar a ser jutge de Pau a proposta d’ERC), la família, però, es va instal·lar a Barcelona al 1950, després de la mort del seu pare.
Amb només 20 anys, Serafina Poch, seguint el consell que aquest sempre li havia donat (“primer aprova unes oposicions, i després fes el que vulguis amb la teva vida”) ja havia guanyat una plaça de mestre nacional a Galícia, després de finalitzar els estudis de magisteri. També dominava, des de petita, el piano. La música s’havia convertit, feia temps, en una de les seves principals aficions.
Després d’un any a Galícia, però, demana una excedència per tornar a Barcelona i matricular-se a la Facultat de Filosofia i Lletres i seguir estudis de Pedagogia i Psicologia. Quan arriba el moment de preparar la tesina –que en un primer moment volia dedicar al psicoanàlisis infantil – marxa a la Universitat de La Sorbona, a París, per documentar-se sobre el tema. Aquella primera idea, però, no arriba a quallar.
De tornada a Barcelona, un comentari, en principi intranscendent, a un dels seus professors (el prestigiós psiquiatra Nicanor Ancochea), fa saltar l’espurna del que posteriorment es convertirà en l’eix de tota la seva carrera professional. Aquell dia, Poch li va dir, de passada, a Ancochea que, possiblement, la música podria ser una bona forma de intentar connectar amb els nens més petits, que encara no han aprés a parlar. Instantàniament, Ancochea li va explicar que acabava de rebre un text, signat per Juliette Alvin, que defensava exactament la mateixa tesi que, en aquell moment, era molt novedosa. Sugerint-li, tot seguit, que podia ser un excel.lent tema per a la tesina que tenia pendent.
El text d’Alvin la va fascinar, i la va empènyer a “enclaustar-se” durant uns mesos a la Biblioteca Central de Barcelona buscant referències en textos clàssics sobre el poder curatiu de la música. Acabaria viatjant a Anglaterra per conèixer personalment a Alvin. Finalment, al 1964, publica la seva tesina, titulada “La Influencia de la Música en el Niño” i es llicencia en Filosofia i Lletres. Aquest és el primer text publicat a Espanya sobre musicoterapia. Però no en té prou, i vol aprofundir més en el tema…
Formació com a musicoterapeuta als EE.UU.
Als EE.UU. la musicoteràpia ja havia començat a desenvolupar-se com a disciplina, i decideix que les vol conèixer de primera mà. Es trasllada a Nord-Amèrica. En primer lloc, al Canadà, per perfeccionar l’idioma mentre treballa. Dona classes de francès als fills d’una família milionària i cuidar a persones grans, a canvi de sostre i manutenció. Posteriorment, fa l’internat de Musicoteràpia a l’Essex County Overbrooke Hospital de New Jersey. Finalment, aconsegueix feina ja com a professional ja reconeguda (i unes condicions salarials impensables a l’Espanya d’aquell moment) al Creedmore State Hospital, un centre psiquiàtric de Queens, amb 10.000 pacients, on ja exerceix com a Musicoterapeuta amb nens amb autisme i problemes emocionals greus.
Passat un temps, torna a Espanya per fer el doctorat. L’objectiu inicial era retornar a Nova York, on tenia feina assegurada. A Madrid, i sota la direcció del Dr. López Ibor (possiblement el psiquiatra més conegut en aquell moment) redacta la seva tesi “Musicoterapia para Niños Autistas. Historia de la Músicoterapia Española”, que acaba al 1970 però que no podrà llegir públicament fins al 1972, any en el qual es doctora.
Per motius personals, ja no tornarà als Estats Units. Comença a exercir com a musicoterapeuta. En un primer moment, alternant Madrid i l’Hospital Clínic de Barcelona. Al 1981, es casa amb un català (Francesc Lerma Masias) i, a partir d’aquell moment, ja no es mourà de la Ciutat Comtal.
Durant els anys següents es converteix una de les principals referències en el món de la Músicoteràpia no només a nivell estatal si no també a nivell internacional. Cal afegir, però, que durant els anys setanta (encara sota el franquisme) aquesta disciplina, que ja estava consolidada a moltes altres països, a Espanya no deixava de ser una cosa “una mica exòtica”. Com tantes altres coses, la Músicoteràpia va arribar a aquestes terres amb uns quants anys de retard.
Resumir el seu currículum i les seves publicacions acadèmiques és impossible. Es pot consultar, íntegrament, seguint l’enllaç que annexem al final de l’article. Al 1992, posar en marxa el primer màster universitari de dos anys sobre musicoteràpia, que posteriorment implanta a altres universitats. El dirigirà fins a la seva jubilació, alternant aquesta tasca amb una activa presència a diverses entitats i congressos de musicoteràpia d’àmbit català, estatal i internacional.
Actualment, hi ha onze universitats a tot l’Estat on s’imparteixen aquesta mena de màsters. Una disciplina que ella considera que hauria de tenir, per sí sola, categoria de carrera universitària. Entre d’altres coses, perquè, tal i com comenta… “ens trobem amb un gran problema, la major part dels professionals que es matriculen al màster no saben tocar cap instrument musical. I en dos anys no hi ha prou marge per adquirir el domini necessari”.
Actualment, ja jubilada, resideix a Sant Esteve Sesrovires.
Informació addicional
- Curriculum Vitae
- Link a Enciclopedia Catalana
- Associació Catalana de Musicoterapia
