Publicitat originalment al Cerdanyola Al Dia (setembre 2010)
Després de molts anys de retratar, cada setmana, l’actualitat cerdanyolenca, Edu ha iniciat recentment noves aventures a premsa de Sabadell i Terrassa
Es diu que, en qualsevol publicació amb un bon dibuixant, sovint el millor reflexe dels temes d’actualitat no són les notícies ni les editorials o els articles de firma, si no els acudits. La senzillesa i immediatesa d’un dibuix humorístic son garantia gairebé infalible de que la major part dels lectors d’aquell mitjà el llegiràn i -per tant- els dibuixants es converteixen també, moltes vegades, en creadors d’opinió molt més efectius que el més inspirat dels analistes. A Cerdanyola, des de fa molts anys, tenim la sort de gaudir d’un aquests dibuixants. Els seus “ninots” -que ja han estat fins i tot objecte d’exposicions retrospectives- són un fidel reflexe de la història de la ciutat dels darrers anys. És Edu Ortiz. O, potser millor, senzillament “Edu”, que és el nom amb el qual tothom el coneix i amb el que signa els seus treballs.
Com et vas iniciar en el món del dibuix?
Va ser cap al 1996 quan, gràcies a una relació que els meus pares teníen amb els propietaris del “Tot Cerdanyola”, vaig començar a col·laborar amb aquesta revista fent un acudit setmanal. Abans, però, ara que ho penso, ja havia fet alguna cosa en petits fanzines de Barcelona, sempre de fort contingut social o reinvindicatiu. Havia col·laborat, per exemple, en alguna publicació de la CNT.
Al TOT vaig descobrir coses que em van impactar tant com tot el relacionat amb el disseny gràfic per ordinador. Vaig al·lucinar i em vaig introduïr a fons en aquell món. Un any més tard vaig començar a fer també de maquetador i dissenyador de la revista, tasca que vaig fer fins fa poc temps.
Aquells primers acudits, però, eren molt diferents dels que al final vas acabar fent…
Evidentment, perquè vas evolucionant. Al començament, vem “dissenyar” el que pretenia ser una típica família cerdanyolenca, formada per tot un seguit de personatges prototípics (un avi, una senyora, dos joves, un professor de la UAB…). La idea era disposar de recursos per tocar qualsevol tema d’actualitat que es pogués produïr a Cerdanyola. Amb aquesta família vaig funcionar molt temps. Una altra diferència important entre el que ara faig i aquells primers anys és que, en aquell moment, gairebé sempre dibuixava el que em donaven en un guió. Després, paulatinament, i a mesura que vaig anar coneixent la realitat del poble i la seva problemàtica -jo encara vivia a Barcelona- vaig anar agafant confiança i vaig començar a concebre jo mateix les temàtiques dels acudits…
Van trigar molt en començar a sortir personatges reals de la ciutat?
Una mica. Un cop més, això va estar relacionat amb el moment en què vaig començar a tenir una opinió pròpia sobre els temes de la ciutat. No em facis dir una data concreta, però jo crec que potser va passar un any fins que no em vaig veure amb cor de començar a dibuixar a polítics locals, que son de fet els que han anat sortint als acudits…
Molts es devíen veure sorpresos la primera vegada que es van veure caricaturitzats. Quines reaccions recordes?
La més habitual era no dir res, i ignorar el tema. Però també és cert que bastantes vegades he rebut felicitacions… sempre dels polítics opositors al personatge al qual es podia criticar en algún acudit… I encara que no m’ha passat sovint, també és cert que -sobre tot, durant els darrers anys- hi ha hagut algunes persones a les quals els ha costat molt assumir alguna crítica que els feíem des de l’acudit… i així m’ho han fet saber. Però no em demanis que et doni noms…
És difícil trobar els trets característics d’un personatge, fins al punt de poder dibuixar la seva caricatura?
Depèn bastant de cada personatge. Al final es tracta d’agafar un parell de fotografies i treballar el tema fins que li trobes el punt… quant has dibuixat la primera, però, la resta ja no tenen cap problema.
Alguna vegada t’ha passat que després de publicar un acudit crítics, t’adones de que has estat injust amb el personatge?
Sí, alguna vegada. És el risc que tenim les persones que treballen en aquest món. De vegades les informacions són complexes i no tens temps de processar-les, o després d’haver publicat la revista de la setmana t’arriben noves dades o nous punts de vista… Moltes vegades cal fer el dibuix de forma molt ràpida i no tens temps de reflexionar tant com seria desitjable. També m’he trobat amb que jo volia dir una cosa amb l’acudit i, quant ja està publicat, t’adones de que la gent l’està interpretant d’una altra manera. Això també sap greu.
Si et pregunto quins són els acudits més significatius que has dibuixat series capaç d’esmentar-ne algun?
Sens dubte, el primer seria un dibuix en el que es veia a un grup de constructors i promotors immobiliaris anant, ansiosos, cap a un pastís que era el Centre Direccional. Aquest acudit el va utilitzar, durant un Ple Municipal en el qual jo era present -jo no sabia res- un dels grups polítics per atacar al govern local. Un altre acudit va ser un que vaig dibuixar criticant l’actitud d’una regidora que va dimitir de les seves funcions, però volia mantenir el càrrec de regidora. La vaig dibuixar com una “estufa” calentant la cadira. Aquest acudit també va portar cua…
Ets conscient de que els teus acudits són ja, avui en dia, una de les fonts que expliquen la història de Cerdanyola?
Modèstia apart, sí que sóc conscient… Em vaig adonar durant el procés de preparació de l’exposició retrospectiva que es va fer l’any passat a l’Espai Enric Granados, recollint uns quatre-cents acudits. Quant els vaig veure tots junts em vaig adonar de que allà hi havia molta història concentrada…
Abans havíes fet una altra exposició, dedicada a la República a Cerdanyola…
Aquella va ser, per a mí, potser encara més important. Vaig disfrutar molt fent-la. Em vaig documentar molt, vaig aprendre moltes coses i em va sorprendre molt l’entusiasme que va posar en el tema Toni Morral, que en aquell moment portava la sala d’exposicions de Can Feliu del Cantó.
No has pensat mai en fer un llibre?
M’encantaria i alguna vegada ha semblat que es podria fer, però és un projecte que al final mai acaba de tirar endavant. Si m’ho permeteu, aprofito aquesta ocasió per llençar un missatge… “busco editor!”
Fa pocs has creat una altra “família” per als teus dibuixos… la dels animals que viuen i protegeixen el Centre Direccional i Collserola
Ja sé que l’especulació immobiliària -jo la veig així- és el que dona diners als Ajuntaments i els permet tirar endavant altres projectes. Però per moltes explicacions que em donin a mí aquest és un tema que em supera. Tinc la sensació de que ens estem carregant la natura, moltes vegades “perquè sí”. Aquesta família d’animals salvatges és una eina que tinc per denunciar-ho. Al final, tots aquests terrenys urbanitzats a cop de totxo només serveixen perquè s’enriqueixin quatre. Seríen molt més útils amb altres funcions, com horts que permetessin que els avis tinguessin alguna ocupació o que els nens poguessin conéixer de forma directa la natura.
Des de fa pocs mesos, has començat a publicar a diaris de Sabadell i Terrassa…
Sí, de forma gairebé simultània a iniciar la meva col·laboració amb la vostra revista s’em va presentar l’oportunitat de començar a fer acudits a un diari de Sabadell, i després a un altre de Terrassa. Estic molt ilusionat… però encara m’estic familiaritzant amb l’actualitat local de les dos ciutats. Al mateix temps, també estic reprenent la meva faceta com a dissenyador.
La història de Cerdanyola, en acudits
Necessitaríem moltes planes per ressumir com cal la trajectòria d’Edu com a “cronista humorístic” de Cerdanyola. Malauradament, ens hem de limitar a reproduïr, aquí, tres acudits representatius de tres moments molt determinants. El primer és l’acudit que el dibuixant considera que potser és el més destacat de tots aquests anys: el que va dedicar als negocis urbanístics plantejats al voltant del Centre Direccional, i que va arribar a ser utilitzar com a argument polític en un ple. A sota, una de les vinyetes protagonitzades per la “família cerdanyolenca” amb que es va iniciar. A sota, una al·legoria del procés polític que va portar per segon cop a Antoni Morral a l’alcaldia, al 2007
